Prosivendola

T’ajudo a construir el missatge adequat i a comunicar-lo des de la teva autenticitat.

Prosivendola

T’ajudo a construir el missatge adequat i a comunicar-lo des de la teva autenticitat.

La nostra veu, aquest miracle en hores baixes.

Vaig començar 2019 amb un desig compartit perquè regalem paraules belles en les nostres relacions. Febrer traient ja el nas, continuo aquest recorregut personal per aspectes de la comunicació compassiva reflexionant sobre la veu humana, perquè em sembla que no passa per un bon moment i necessita una mica d’atenció i afecte.

Wikipedia explica molt bé perquè la veu és una capacitat extraordinària de l’ésser humà. D’entrada, ens capacita per al llenguatge verbal, que resisteix com un dels pilars de la vida humana des de l’origen dels temps. Però és que essent una de les nostres característiques més úniques, resulta que la veu està íntimament lligada a la nostra personalitat, afectivitat i sensibilitat. És per això que reconeixem a una persona, entre totes les altres, sobretot per la seva veu.

Al meu parer la veu humana entra per dret propi a la categoria de miracle, en especial perquè és l’expressió més fidel de la nostra individualitat i de la nostra essència més profunda.

Amb aquesta capacitat que té la veu per a comunicar des del més profund de cadascun, no ens sorprengui llavors que a alguns se’ns posin els ulls humits amb el virtuosisme vocal d’una cantant lírica interpretant la nostra ària favorita. O que a d’altres, la veu del nostre ésser més estimat se’ns aparegui com la millor llar del planeta.

Sí, soc de les que crec que la nostra veu pot obrar meravelles. Una cita de Sigmund Freud ho diu de manera preciosa:

“La ciència moderna encara no ha produït un medicament tranquil·litzador tan eficaç com unes paraules bondadoses.”

No obstant això, des de fa temps observo com aquest medicament tranquil·litzador tan eficaç, un miracle que (gairebé) tots posseïm, és avui un valor a la baixa. Ens hem tornat una mica mandrosos en el seu ús, o això em sembla només a mi? Em serviré de dos exemples pròxims per acompanyar la meva observació.

El meu germà és professor de música. M’explica que 3 dels seus alumnes més petits, 6-7 anys, li han dit que ara és Alexa -l’ultim gadget domèstic d’Amazon- qui els explica els contes a casa. Em quedo sense respiració uns segons. Comprovo i re-comprovo que no em pren el pèl. El que em surt primer és un profund “bffffff”. I el segon que em surt és una parrafada sobre la importància que la mama o el papa es prenguin aquest temps per a llegir-los els contes, perquè és un d’aquests moments únics de veritable proximitat patern/matern-filial, dels pocs que ja van quedant, i que com pot ser que fins i tot això estigui canviant i que bla bla bla, i segueixo fins que acabo amb una traca esperable: perquè si ja ni aquesta poca tradició oral mantenim, doncs apaga i vámonos.

I escric això amb certa prudència perquè no estic aquí per a jutjar a ningú, que bastant difícil està la nostra vida moderna. Però confesso que em vaig entristir. Pels nens, bàsicament. Perquè si em dóna per posar-me mínimament catastrofista, el que veig és una altra batalla que han perdut. I en porten ja unes quantes, en pocs anys. Parlin sinó amb els mestres sobre la quantitat de nens i joves que estan (i se senten) sols tenint una família. Però aquí tanco exemple i no aprofundeixo més per a no desviar el tema.

Vaig amb el segon exemple, que extrec del meu recent aniversari. Com ja vinc observant les poques ganes que tenim tots d’utilitzar el telèfon per a parlar amb la persona a l’altre costat, vaig apostar amb el mateix germà que en el meu “dia especial” no em trucarien per parlar, felicitar-me de viva veu, més de 5 persones. Ell va considerar la meva aposta massa optimista. La seva va ser que tindria màxim, màxim, però que molt màxim, 3 trucades.

Endevineu qui dels dos va guanyar?

Alguna pista: diuen que sóc més que sociable i estic sempre connectada amb un o altre. A més, formo part d’una família nombrosa per tots els costats. Així que sí, com imagineu vaig rebre moltes felicitacions per tots els mitjans digitals possibles. Però, i trucades  d’aquestes de parlar i que escoltes la veu de l’altre una estona? Doncs 3. Així que vaig perdre l’aposta.

I ull!, que no estic renyant ni reclamant. Els que em vau felicitar via telemàtica: va ser fantàstic que us recordéssiu de mi i no qüestiono aquí cap afecte! Gràcies sinceres a tots! El que comparteixo és la reflexió que, a molts, jo inclosa, sembla que ens està guanyant la comoditat, fins i tot en els moments familiars de llegir contes o especials com són els aniversaris.

Observo també que aquesta comoditat sembla créixer cada any que passa, perquè amb cada nou Alexa i altres assistents virtuals, ens prometen fer-nos la vida més fàcil gràcies a les seves habilitats vocals – ironies de la vida! -, i nosaltres anem perdent humanitat per les costures, a més de moltes altres capacitats (però això són figues d’un altre paner).

I llavors em ve a la memòria una entrevista que vaig llegir fa anys a la responsable del Telèfon de l’Esperança, en la qual explicava el cas d’una senyora gran que els havia trucat “simplement” per a compartir que l’estofat d’aquell dia li va sortir molt bò. No tenia ningú a qui explicar-li-ho… Més de 113.000 trucades van ser ateses per aquest telèfon al 2018, un 11% per causa de “solitud i aïllament”. No m’estendré, però aquesta cronificació de la solitud a la nostra societat no només afecta als grans. Estadístiques recents d’aquest servei mostren que s’han duplicat les trucades d’adolescents i menors de 20 anys.

No sé si fa falta subratllar aquí que la veu, la nostra veu humana en acció de comunicar, de relacionar-se, d’interactuar, pot alleujar molta d’aquesta solitud. Ho pregunto perquè sembla que hagin de venir els IKEA, els Ruavieja i altres, a recordar-nos què important ha estat sempre la interacció humana, paraula i veu incloses, per a les cultures mediterrànies, sinó per a totes. (Grans anuncis, per cert, felicito els creatius que van saber llegir la realitat.)

Acabaré amb una mica de llum. I per a això torno al dia del meu aniversari, en el qual ja venia reflexionant des de feia temps sobre el tema que ens ocupa. Aquest dia vaig haver de prendre un avió per temes de feina. Ja al meu seient, estava una mica moixa: el dia acabava i “només” havia rebut 2 trucades; la meva aposta encara perillava. De sobte, la senyora asseguda a la meva dreta va prendre el seu telèfon amb presses per trucar a algú – estàvem ja a punt d’arrencada-, i quan a l’altre costat li van contestar, ella va dir amb entusiasme: “Feliç aniversari!”.

Us ho juro, així va ser.

Meravellós moment. Encara que jo acabés de sentir-me una bocamolla. Se’m va escapar un somriure, i també alguna llagrimeta, per què no admetre-ho. Em vaig emocionar, crec que sobretot per l’oportuna picada d’ullet. En sap molt, la vida, de llançar picades d’ullet just quan toca. No se li escapa una.

I amb això, continuo amb els meus desitjos compartits per a aquest 2019: que sigui un any pròdig de bones, belles i, sobretot, humanes converses. I que la vostra veu, la de cadascun, transmeti sense esforç la vostra essència.

Del silenci abans del verb…

Abans que el record de l’hivern desaparegui del tot en aquesta primavera que arriba amb ímpetu, fem la nostra tercera parada al camí de la comunicació compassiva. Li toca el torn al silenci, gran i desconegut aliat en l’art de la bona comunicació. Recordo el què ens...

read more

Standing on the shoulders of giants

What a wonderful English saying to express appreciation for the findings by the ones that preceded us! I learnt of it many years ago, in a speech by my dear colleague Michael Gould. He was sharing the advancements of geoinformation and how we were able to progress...

read more
Share This